Entrevista: «No hem d’oblidar la mort, perquè això és la cultura» (Surtdecasa.cat)

*Entrevista realizada por Anna Vilamú el 23 de junio del 2020 para el magazine digital Surtdecasa.cat


La crisi sanitària no només ha posat sobre la taula nous paradigmes socials o econòmics, sinó que també ha accelerat qüestions que ja estaven flotant a l’aire: la precarització del sector cultural; el futur de les seves polítiques, o el paper de la cultura en la societat. Però quins paradigmes nous es poden provar d’assajar a partir d’un moment d’excepcionalitat com el que estem vivint? Quins canvis volem i podem impulsar? Leónidas Martín (Zaragoza, 1974) és professor de Polítiques Artístiques a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Especialista en art, cultura i pensament contemporani participa freqüentment en conferències i trobades en l’àmbit internacional. Com a artista, la seva producció es desenvolupa sempre en el terreny d’allò híbrid; en una barreja de processos socials, noves tecnologies i pràctiques artístiques. En aquest àmbit és membre fundador de Las Agencias (2000-2001) i Enmedio (des del 2007), un col·lectiu d’artivisme que a partir de les anomenades “intervencions espectaculars” busca crear interferències en el relat dominant, interrupcions en l’explicació del relat oficial del món. Parlem amb ell per analitzar el present cultural i els possibles punts de fuga futurs. Ens citem a Arc de Triomf entre mascaretes durant una inicial fase 2.

 

Hem viscut una situació completament nova: “De pronto se ha interrumpido todo lo que siempre ocurre”. Cito literalment el subtítol dels teus Apuntes de estar por casa, petits textos que has creat durant el confinament. Creus que aquesta interrupció ens pot portar realment a un punt d’inflexió com a societat?  

Els antics cristians deien allò d'”on creix el perill, creix la salvació” i amb la situació present crec que és una mica així. Ens podem trobar les dues variants, el millor i el pitjor, després d’aquesta experiència. La pregunta que em faig és si el que hem viscut ha estat prou traumàtic com per generar una reacció davant l’estil de vida que portàvem prèviament a la pandèmia. Si ho ha estat tant com per transformar la nostra manera d’habitar el món. I traumàtica ho dic amb intenció, en el sentit que la relació davant d’un trauma és sempre inconscient. És a dir, quan un trauma succeeix o es grava en tu, a partir d’aquest moment la teva manera d’estar al món esdevé diferent; perquè d’alguna manera està intervinguda per aquest trauma actiu en tu. Així, em faig la pregunta: aquesta experiència ha estat d’alguna manera traumàtica per nosaltres o no? Si ho ha sigut, veurem canvis.

I en aquests canvis creus que hi pot haver esperança?

Depèn. Veurem les dues cares; coses millors i coses pitjors. De fet, estem veient avui en dia molta expressió del dolor quotidià que s’ha despertat arran de la pandèmia. I s’estan esdevenint experiències molt fosques: com interioritzar el policia, com han fet moltes de les veïnes traient el cap pels balcons. Per altra banda però, crec que una cosa bona que ha portat la pandèmia és que ha posat altre cop la mort al centre de la nostra experiència. I amb això vull que se m’entengui bé. Perquè la vida és la mort i la mort és la vida; i d’alguna manera el capitalisme intenta amagar la mort tota l’estona. El somni humit del capitalisme és ser jove per sempre, vèncer la mort. I un es pregunta per què voldrà això el capitalisme? Doncs per estar treballant i produint tot el dia. I aquest fet porta en si tota aquesta qüestió de fer desaparèixer de la representació quotidiana la vellesa.

El mite de l’eterna joventut.

Sí. I per això la mort s’amaga, no hi és. Està representada en pel·lícules i en ficció però no hi és a la nostra quotidianitat; amaguem els ancians en residències per exemple. I com deia, ara d’alguna manera la pandèmia ha portat la mort a les nostres vides, altra vegada. I això m’interessa perquè l’origen del fet cultural és precisament la consciència de la mort. La cultura neix per fer-nos conscients que som éssers caducs.

I per tant, ara que la mort torna a ser present, creus que això portarà canvis en l’àmbit cultural; un impuls diferent del que estàvem habitant fins al moment?

Ja veurem en quina dimensió o en quin grau… L’experiència internalitzada del capitalisme és tan forta. El capitalisme dins nostre opera d’una forma tan potent, que tornant al que deia al principi, no crec que aquesta experiència hagi estat prou traumàtica per a arrancar-nos d’això. Tot i que sí que ha obert una porta cap a un camí diferent per poder començar a pensar -o a recordar gairebé- el que era la cultura, el que significa ser en aquest món, el que significa estar viva.

Perquè després de la instauració d’un sistema de control dels cossos tan rígid com el que estem vivint i hem viscut; serà possible tornar a viure a prop?  

Des del meu punt de vista el sistema-món que habitem està basat, en gran part, en la separació. Tot ha d’estar separat, conformant un u, això sí. Un mateix circuit si vols, en el que tot es mou com un cos, únic, constituït per parts separades. Així, la mediació que realitzem amb el món avui és una relació molt introspectiva, molt subjectiva també, en la que “som aquí”; i el que jo penso, sento, visc, “és el món”. I l’alteritat en aquest sentit existeix poc, i moltes vegades existeix com un problema, com un obstacle, com quelcom que competeix amb mi. I la pandèmia d’alguna manera encara ha separat més. Ha separat físicament. No ha permès encontres que en aquest món de separació encara es donen. I en aquesta separació total només ens hem trobat en la simulació virtual via internet.

I això és encara més separació d’alguna manera.

Sí. Jo crec que la substitució tecnològica del cos no produeix presencia, sinó virtualització. Així que s’ha accentuat tota aquesta dimensió de separació, segur. Però el que aquesta experiència ha produït i produirà no ho sabem. En el sentit que potser haver experimentat aquesta separació tan forta, ens fa pensar en el retorn d’una forma diferent davant la separació quotidiana que vivim. Un fet que es dóna en entorns cada vegada més plens de persones, més juntes i més a prop. Un es troba a la cua del supermercat, ple de gent, però les persones que hi ha davant o darrere són a anys llum de distància. Mai hi tindràs un contacte, o és molt difícil que el tinguis i que formeu una presència conjunta. En haver-nos quedat soles de veritat, tancades de veritat, potser apreciarem molt més la trobada física ara. Tot i que per altra banda també pot passar que tinguem molta més por.

Distancia social, mascareta… La por es palpa.  

Una de les coses que he pensat aquests dies és que ens habituem molt ràpidament a tot. Hi ha hagut dues coses que han estat sorprenents des del meu punt de vista. Per una banda, ens semblava impossible que s’efectuessin mesures globals. Quan per exemple parlem de com es pot parar l’hecatombe climàtica sembla impossible prendre mesures a escala mundial; i de cop ha passat. A tot el món. A Espanya 40 milions de persones ficades a casa; era quelcom impensable! Veure la facilitat d’adoctrinament conductual, perquè no necessitava ser conceptual ni moral, la domesticació tan ràpida d’una conducta, a mi m’ha sorprès. Per altra banda, hi ha la qüestió de com ens hem habituat a distanciar-nos com deies, a parlar de forma virtual, a tenir l’experiència del món de forma virtual i seguir fent.

És que hi ha hagut gairebé una total obediència de les mesures plantejades des del poder. Això semblava impensable. 

Aquí hi ha quelcom molt interessant a pensar. Tota la tradició revolucionària del segle XX ha tingut a veure amb la idea contrària. D’alguna manera hi havia una associació entre llibertat i llibertat de moviment, de fer el que jo vulgui. Una autonomia decisòria. És a dir que jo decideixi, sota el meu lliure albir, fer el que necessiti, vulgui o m’agradi. Això era la llibertat si més no a partir dels anys seixanta. Llavors el capitalisme la perverteix en neoliberalisme -que de fet està basat en això- encara que es restringeixi només a comprar. Tota la tradició revolucionaria, l’esquerra revolucionaria, era antiautoritària d’alguna manera. I aquí en canvi, hi ha hagut moltíssima obediència a l’autoritat com deies, una obediència absoluta. Tret de l’extrema dreta i els conservadors, els neoliberals. Ells seguien amb la seva llibertat, el que entenen com a llibertat; perquè no puc anar al meu vaixell? Perquè no puc anar a comprar? Perquè m’ho digui un govern? Deixa que m’arrisqui jo si vull o que mori el més dèbil, com hem arribat a sentir. Tota aquesta qüestió és important pensar-la perquè hi ha hagut un gir de 180 graus respecte al que era la no-obediència i la llibertat.

Hem posat per damunt de la llibertat individual el fet de cuidar?

Alguns hem posat el respecte o el fet de cuidar, sí. És a dir, creus que està per sobre de la llibertat de sortir quan tu vulguis, la cura de no sortir perquè “puc matar a aquesta persona més gran”. Hi ha hagut una pugna entre cuidar i el concepte de llibertat que anàvem habitant des de feia molt de temps. I això també és una novetat, alguna cosa portarà. Quants amics tinc amb aquella cosa dins de: ostres però estem aquí obeint a l’Estat. I a més agraïts! Què pot significar aquesta qüestió? Ja ho veurem. Però sí que crec que tocarà els fonaments d’algunes veritats que enteníem com a revolucionàries o progressistes.

I en tota aquesta amalgama de qüestions, de possibles portes a noves maneres d’entendre el món; quin paper han de tenir les produccions culturals?

Tornem una mica al que parlàvem al principi. Com que s’ha posat la mort al centre, crec que això ens acosta a la idea de ritual. Tota expressió cultural d’alguna manera és una expressió ritualística, i d’alguna manera se’ns oblida. Byung-Chul Han ha tret un llibre ara sobre els rituals, que he llegit una mica, amb el qual no estic d’acord. Perquè diu que el capitalisme no és un ritual, i jo crec que sí que ho és. No el capitalisme en general però si les pràctiques que realitzem dins el capitalisme són pràctiques ritualístiques. I en aquest sentit jo crec que hem de crear una nova pràctica ritualística. Conservant el que ha significat sempre el ritual, que és aquesta consciència de mort. Enfrontar-me a ella, conèixer-la, ser-ne conscient i tot i això voler viure. Ser aquí, al món. Jo a vegades parlo que “una altra fi del món és possible” o que “podem morir bé i millor”.

A què et refereixes amb això?

Primer que no hem d’oblidar la mort, perquè això és la cultura. Segon, això sens dubte ens anirà arrencant de la idea de cultura com a negoci, o cultura com a mercat, que és la que estem habitant plenament. Quan retorni la cultura com a consciència de la mort, meva i col·lectiva, apareixeran noves pràctiques. Aquestes són les que s’han d’explorar, i aquestes porten en si mateixes l’encontre físic, no virtual. El dir “ei, jo estic viu i un dia moriré”, “jo també, jo també”. I doncs, què fem mentre estem vius? I com expressem això als que vindran després? Això són les expressions culturals en realitat, què ha significat passar per aquesta vida, què ha significat viure; i deixar-ho al que vingui perquè li pugui servir ritualísticament en la seva experiència de vida. Per això crec que aquesta experiència pandèmica ens ha d’ajudar a recordar aquestes coses que teníem tan oblidades.

No havia pensat mai en la cultura com aquesta transmissió ritualística de sabers. En un moment de novetat, sembla pertinent doncs, inventar nous rituals.

Sí, se n’han d’inventar de nous perquè és l’únic que ens queda. I això ho hem vist clar. Jo crec que la pandèmia sí que ha posat això en joc; ens ha fet repensar les preguntes més bàsiques: Què significa viure? Què val la pena? Perquè estic viu? Quant de temps em queda? Que ràpid pot acabar tot i que vulnerables som davant d’un virus microscòpic. Aquest trontollar que estan patint avui les certeses que habitàvem és positiu des del meu punt de vista. I això sempre és l’art. L’art d’alguna manera sempre és un dispositiu per fer trontollar les certeses. Que sapiguem que habitem el caos i que tot ordre dins el caos és momentani, és particular però no etern.

I en aquesta línia, què poden aportar les institucions culturals, els museus per exemple?

Doncs no ho sé la veritat. Potser el que aporta el museu és la seva fisicitat. En el sentit que és en un espai físic on es poden donar encontres presencials, trobades que produeixin presència. I això és el que s’ha d’explorar. Però si seguim entenent el museu com un espai únicament expositiu, com un contenidor d’obres, esdevé un espai que també crea distància. Però és clar, l’alternativa no ha de ser, per exemple, Netflix, una de les plataformes que ha estat tan utilitzada durant el confinament. Perquè al final això és la virtualització mercantilista de la cultura, amb la seva experiència individualitzada. I és que estem únicament interactuant amb la màquina. Amb una operativitat maquínica; tu veus Netflix però és principalment Netflix qui et veu a tu. I a partir d’això que veus quan pares la pel·lícula, quan tires enrere per repetir una escena, quines esculls, la màquina crea un nou producte. És una productora cultural. I crea quelcom que t’agradarà i pensaràs que t’agrada a tu, pel teu lliure albir i pels teus gustos. I això posa en qüestió què és el lliure albir, sobre el qual s’ha sostingut en realitat la política dels últims segles. El poder cultural maquínic fa trontollar això, i resulta interessant, però no pot ser l’alternativa.

I doncs quina pot ser?

Jo crec que hi ha d’haver alguna cosa en ajuntar-nos i en tenir experiències de presència juntes no predeterminades. No amb una finalitat concreta. Si no per veure què passa, per veure si en aquest encontre, ara, es poden donar altres maneres d’habitar aquest món.